GYNOCINE PROJECT

“Vikings o cowboys, tios durs. Al cine, fins no fa gaire, els homes érem això” [1]

 

Entrevista a Cesc Gay. Una conversa sobre masculinitats i cinema català.

Cristina Fernández Recasens i Antonio Terrón Barroso

  

Els personatges de les teves darreres tres pel·lícules Una pistola en cada mano, Truman i Sentimental semblen compartir alguns trets a l’hora de representar la masculinitat. Aquesta qüestió era per a tu un tema principal d’entrada o tenies un altre punt de partida?

En el cas d’Una pistola en cada mano val a dir que totalment. És una pel·lícula feta a partir de cinc històries que exploren com els tios som idiotes amb tot allò que té a veure amb la part emocional, com ens relacionem amb el que sentim, com ens reprimim i tot allò que no expressem. La pel·lícula aborda això ja des del títol i els cinc retrats estan basats en aquests temes, com la por a perdre l’orgull, per exemple. Els actors em van sorprendre molt perquè, en general, s’hi van apuntar molt ràpid, precisament per això, perquè els hi costava. No és fàcil per a un actor home, sobretot actors potents, com poden ser el Ricardo Darín, l’Eduard Fernández, l’Eduardo Noriega, el Luis Tosar… Normalment ells fan de tios forts, fan de durs. Llavors els hi atreia molt poder jugar amb això i també entendre que podien expressar-se com a actors amb un tipus de personatge que anava enfocat cap aquí.

Quant a Truman i Sentimental, la veritat és que són pel·lícules que les abordo des d’un altre lloc i per altres motius. Una altra cosa és que se li vulguin trobar punts en comú en relació a la qüestió de les masculinitats, però no estan fetes des d'aquesta idea tan clara com era el cas d’Una pistola en cada mano

 

El tema de la incomunicació és un tema clau a Truman. Julián, un dels protagonistes, constantment fa referència a la seva incapacitat per comunicar-se. Veiem alhora com els homes necessiten l’alcohol per poder parlar i com depenen del treball comunicatiu de les dones del seu entorn. Creus que aquesta qüestió és important per tal de definir la seva masculinitat?

Evidentment sempre m’he especialitzat i m’han sortit aquest tipus d’homes perquè m’han semblat molt més interessants. El que passa és que en el cas de Truman, estem davant d'un tema tan poderós com és el d’afrontar la mort i acompanyar algú en un procés d’enfermetat. És un tema complex i difícil i jo, evidentment, estic retratant un home i la seva manera d'afrontar això. Però no hi estic gaire d’acord, ja que possiblement el personatge del Ricardo Darín, el Julián de Truman, de tots els personatges d’home que he escrit, pot ser que sigui el personatge més transparent i més valent a l’hora de comunicar-se. Per exemple, hi ha una escena en què s’aixeca i li diu a un personatge: “M’estic a punt de morir, ho saps? Podries saludar-me, no?”. Però entenc que hi hagi alguns traços de la personalitat del Ricardo que poden estar a prop de tot això que estem parlant, d'aquest tipus de masculinitat. En tot cas, jo penso que la pel·lícula està més aviat escrita des del personatge del Tomás, que és el que interpreta el Javier Cámara. Aquest és un personatge més normal. Ell sí que té problemes per dir-li al seu amic: “Et trobaré a faltar, t’estimo, estic aquí”.

 

També volíem fixar-nos amb més detall en el rol que tenen les dones en aquests processos comunicatius entre els homes. Per exemple, a Truman, l'exdona, la Glòria, fa aquest treball comunicatiu entre el pare i el fill; i la Paula, la cosina, també facilita la comunicació entre el Javier i el Tomás. En Tomás, de fet, només es permet plorar després d'haver tingut sexe amb la Paula i això encara assenyala més com els homes utilitzen el treball sexual de les dones per alliberar les seves emocions.  No sé com ho veus, si és una crítica que fas o…

No, no, criticar no. Jo he fet pel·lícules sempre sobre els sentiments i sobre les persones en relació amb la nostra vida emocional i sentimental i res és criticable, no? És interessant de veure. Òbviament, sí que és un reflex de la societat en general o si més no de la meva generació. Potser ara està canviant una mica. Per exemple, la generació dels meus pares, que ara tenen vuitanta anys, tenien un vincle amb els seus fills més distant, més fred, menys emocional i, en canvi, a la meva generació el vincle que tenim amb els nostres fills ja és més proper. Vull dir que els homes ja anem guanyant. També vivim en una societat en la qual sembla que fer teràpia està de moda i que si no estàs deprimit o si no tens angoixa, no ets una persona com Déu mana. Vull dir que avui en dia es parla de les ansietats i dels sentiments i això fa que els homes a poc a poc perdem la por d’expressar les nostres debilitats, perquè ens van ensenyar que havíem de ser forts i amagar-les. En aquest sentit, en tot el meu cine en general les dones tenen un paper molt més potent. Són molt més naturals i és el que, per exemple, representa el personatge de la Paula, que interpreta la Dolores Fonzi.

 

La qüestió de l’animalitat que es materialitza en la relació del Julián amb el gos, en Truman, també remet a la qüestió de la incomunicació. Ens pots parlar del personatge del gos i de com vas construir aquesta relació entre el gos i el protagonista?

La veritat és que això té més a veure amb la construcció de la pel·lícula. Necessitava trobar un element que li donés una mena d’estructura interna. Jo li volia donar una preocupació al personatge i no volia que la preocupació fos la mort. La mort sempre hi és present però jo volia que estigués preocupat per una cosa pràctica. I aquí va aparèixer la idea que tingués un gos. Li anava bé a un home com ell tenir un gos, estimar un gos i tenir, com dius tu, una certa comunicació. De fet, les relacions amb els animals són molt profundes. I se’ns va acudir que era una bona idea fer aquesta mena de deambular del personatge del Ricardo amb el gos. No havia pensat mai que el fet que fos un gos, d’alguna manera subratllava això que tu estaves apuntant de la incomunicació però sí que és veritat que la relació amb els animals passa per un altre lloc.

 

A Una pistola en cada mano el personatge de Ricardo Darín, que segueix la seva dona, fa referència a John Wayne: “Él seguro que no tenía náuseas de nada”. Els homes semblen patir per la pressió que tenen de ser com un superhome i la referència als westerns sembla apuntar també al fet que el cinema hagi projectat aquestes masculinitats. I, de fet, també es fa menció a  Superman en aquesta mateixa pel·lícula. Pots parlar d’aquesta qüestió i de quin rol ha tingut el cinema en la teva manera de perfilar els personatges masculins?

Absolutament, i el títol ve d'aquí. Un dels personatges diu en algun moment:  “Es que vais con una pistola en cada mano!”. Aquesta frase, quan estàvem muntant la peli, va agradar, i vaig pensar que estava bé perquè entre altres coses tenia aquesta olor crepuscular dels westerns. Tota la filmografia, tot el cinema sempre el sol tenir. Vikings o cowboys, tios durs. Fins no fa gaire, al cine, els homes érem això. Quan van començar a aparèixer personatges homosexuals, quan van començar a ser protagonistes dins del cinema a nivell mundial, hem d’anar als anys vuitanta. Abans hi havia pel·lícules però no amb protagonistes importants com un Philadelphia amb un Tom Hanks. I llavors va començar a aparèixer al cinema una altra sensibilitat, perquè s’entén o es vol entendre al cinema, que els gais o homosexuals tenen una altra sensibilitat, cosa que possiblement és així, no ho sé. Però és veritat que fins llavors, costava veure un home expressar-se des d'un altre lloc. A la meva infància, i jo ara en tinc cinquanta, veiem els Kirk Douglas o els westerns, i els tios fixeu-vos que quasi sempre s’havien d’emborratxar. O sigui si busquéssim, si rescatéssiu imatges d’homes així, trencant-se una mica, com deixant-se anar, expressant-se una mica íntimament, segur que els han hagut de fotre quatre copes.

 

Amb aquesta pel·lícula també ens hem adonat que les dones no semblen ser el centre d’interès de la teva obra i que d’alguna manera contribueixen tan sols a complementar el retrat de les masculinitats que es representen. Hi estàs d’acord?

Sí, sí. Totalment. És una pel·lícula pensada per cinc episodis que tracten sobre aquesta idea dels homes i de que es relacionen malament amb el món afectiu i emocional. I a partir d’aquí, els personatges de les dones estan creats en relació a les necessitats de cada història i de cada episodi.

 

A aquestes dues pel·lícules de les quals hem parlat no sembles proposar resolucions ni catarsis per a aquests personatges masculins. Més aviat son retrats d’homes atrapats, que estan en crisi, trencats o en procés de trencar-se. Però no hi ha una proposta de masculinitat alliberada.

No, no he fet mai pel·lícules plantejades des d’aquesta idea. Jo sempre m’he centrat més a mostrar. M’interessa més el retrat, possiblement, però no perquè tot plegat sigui un viatge alliberador o catàrtic. Per exemple, quan intentava finançar el guió de la pel·lícula En la ciudad ens va arribar una anàlisi dient que “en esta película no pasa nada”. Per què? Doncs perquè el cine s'entén com un lloc on hi ha conflictes. Ens hem acostumat a que a les pel·lícules han de passar coses. I jo estava intentant fer una pel·lícula que precisament parla que hi ha molta gent que viu evitant el conflicte o mantenint-lo en privat. Jo reivindicava que estava fent una pel·lícula que estava molt més a prop de la gent que la pel·lícula amb la típica escena que tu et baralles amb el teu marit o amb la teva parella i li tires totes les coses per la finestra, no? Aquesta escena que hem vist mil vegades i que és un estereotip. Però qui a la vida coneix algú que hagi fet això? Ningú. Exacte.

Amb això vull dir que el cinema i la literatura ens han enganyat, i jo crec que estic molt més a prop de la veritat, de com funcionem. I òbviament sí que és veritat que les dones ho porten millor, en aquest sentit. Crec que són més naturals amb els seus sentiments i llavors això als homes els porta problemes i, bé, les pelis que hem fet aborden això.

 

De Sentimental ens interessa molt el diàleg que es produeix entre les masculinitats dels personatges de Julio i Salva. En Julio representa una masculinitat més tradicional, incapaç de comunicar-se i d’acceptar altres formes d’entendre les relacions de parella. I en Salva, en canvi, s’acosta a una masculinitat més subversiva. Hi estàs d’acord? Com vas construir el contrast entre aquests personatges?

Crec que aquesta oposició aquí no té res a veure amb la masculinitat. Té a veure amb dos models o maneres de viure la vida encarnats en dos parelles diferents que s’enfronten. La pel·lícula ve d’una obra de teatre que vaig escriure sobre el matrimoni i la vida en parella i com la visita d’uns veïns genera una mena de bola de neu que posa la parella en risc.

 

Una altra qüestió que ens interessa és la de l’heteronormativitat. Els personatges són majoritàriament heteronormatius i monògams però alhora sembla que s’ofeguen en aquestes categories. I la homosexualitat a aquestes tres últimes pelis és minoritària i monògama, és a dir, que en molts casos reprodueix esquemes propis de l’heteronormativitat. Com ho veus?

He treballat amb personatges no heteros tant a Krampack, per exemple, com a En la ciudad. El que és veritat és que no he tocat el concepte de monogàmia o el fet d’establir vincles afectius sentimentals diferents, que és un tema que amb el temps s’ha anat posant més de moda, perquè al final és més qüestió de modes que de res. Ara hi ha com tot una mena de ventall que sembla que qui no és no sé què, és no sé quantos. No és una cosa que hagi tocat tant, no.

 

De Sentimental també ens interessa la visibilització de l’orgasme femení que sol ser un tema tabú. L’Anita, de fet, vol protegir els orgasmes de la seva veïna i la representació d’aquesta sororitat no sempre és comuna.

Curiosament això que acabes de dir és un comentari que em va fer la Leonor Watling quan estava assajant Una Pistola en cada mano a casa de l’Alberto Sanjuan. Estàvem fent una mica de lectura i en una pausa els vaig explicar que estava escrivint una obra de teatre sobre aquest tema dels veïns de dalt. I aquest va ser un comentari que va fer la Leonor, “Hostias, pero si subes y le dices que los oís la vas a cortar. Y es que cuesta tanto tener un buen orgasmo que oye…” Aquest comentari em va quedar. Em va agradar molt i em va fer pensar que les dones tenen una altra manera de viure l’orgasme, i ho vaig utilitzar. En aquest sentit això no m’ho vaig inventar jo, simplement vaig tenir la capacitat per veure que aquell comentari era interessant.

 

Els personatges d'aquestes pel·lícules ens han servit per a aproximar-nos a una noció de masculinitat hegemònica que es comença a trencar tot acceptant la malaltia, la mort, la infidelitat de les seves parelles, el "fracàs" professional o la impotència sexual. Donar visibilitat a aquesta mena de masculinitat tan poc comuna, almenys en la ficció cinematogràfica dels nostres contextos culturals, té també un valor moral i social. No t'ho sembla?

Jo he escrit aquests personatges i he fet aquestes pel·lícules perquè el que a mi m’envolta és així, i si hagués fet un altre tipus de retrat hagués sentit que mentia. I ha resultat que he posat l’accent en unes actituds i en unes maneres de ser que potser no estan del tot bé o que potser poden ser millorables, però jo hi arribo des d’un lloc natural, hi arribo perquè no conec una altra realitat, o una altra manera de ser.

 

Fins a quin punt el context històric i la visibilitat dels feminismes ha afectat i/o possibilitat aquesta visió dels homes que tu retrates?

A mi no m’ha afectat. Quan jo vaig començar a fer pel·lícules, el feminisme no tenia la presència que té ara. Jo vaig provar de fer aquestes pel·lícules sol i, de fet, em vaig sentir molt sol. Però les dones sempre van tenir una resposta molt càlida com de dir “ja era hora de veure homes així!”. I potser a alguns homes els molestava. Però sempre vaig tenir molt bona acollida per part del públic femení.

 

Barcelona és el teló de fons d’algunes de les teves pel·lícules però no hi ha cap menció a la catalanitat o al conflicte identitari. Per què tries aquest punt de vista?

El problema que tenim amb el cinema a Catalunya és que si filmes en català, ningú veu les teves pel·lícules o les veu doblades. I tu saps que si rodes en català només tens aquesta possibilitat. Tot el fenomen que ha passat ara amb Alcarràs, la pel·lícula de la Carla Simón, és molt interessant, perquè és una pel·lícula catalana que ha tingut molt èxit, perquè ve de guanyar el festival de Berlin, però s’ha trobat amb la realitat que s’ha trobat, que és que a la resta de país, la pel·lícula la passen doblada o subtitulada, i estem parlant d’una pel·lícula que ve avalada per un premi i té molta projecció. Però si no, aquest és el nostre gran problema.

A mi m’encantaria. De fet molts cops escric en català i després he de traduir. Per això quan vaig voler fer Truman, i vaig proposar al Ricardo i al Javi, vaig pensar: “me’n vaig a Madrid, què pinto fent aquesta pel·lícula a Barcelona?” El que a mi m’agradaria és poder fer un cine bilingüe, perquè és el cine que jo, de forma natural, faria. Provinc d'una societat bilingüe, em passo el dia parlant en català i en castellà amb el mateix percentatge. Potser més en català, perquè a casa meva parlen en català. Però jo vinc d'aquesta realitat de Barcelona, i això no m’ho deixen fer. No m’ho deixen fer ni els espanyols ni els catalans, eh? O sigui, el problema de les identitats és que no hi ha terme mig, i aquest és un problema que tenim tots els cineastes d'aquí, que no estem desenvolupant de forma natural el nostre cinema. Jo sempre dic que ser català és molt complicat, però és que ho penso. Ho penso perquè som lo que som, no? Un país sense estat, una cultura sense estat, tota aquesta complexitat del fet català.

Com acabaré, no ho sé. Ara per exemple em vindria molt de gust filmar en català, però he d’assumir que el tipus de pel·lícula que faria es veuria a Catalunya i a quatre o cinc sales de la resta del país. I una de les coses que també espero és que les plataformes acostin l'hàbit del subtítol a la gent. Molta gent que no estava acostumada a veure cinema o televisió,  ficció subtitulada, amb les plataformes s’hi van acostumant a poc a poc, i potser tota una generació de gent jove en el futur no voldrà veure cinema doblat.

____________________________________________________

[1] Aquesta entrevista va tenir lloc el 24 de maig del 2022. 

Agraïments: Míriam Soriano Procas, Anna Codony, James H. P. Lewis, Institut Ramon Llull.

Per citar aquesta entrevista: Fernández Recasens, Cristina i Terrón Barroso, Antonio (2022).  “Vikings o cowboys, tios durs. Al cine, fins no fa gaire, els homes érem això. Entrevista a Cesc Gay. Una conversa sobre masculinitats i cinema català”. Gynocine Project, Barbara Zecchi (ed.). University of Massachusetts, Amherst.